Sense respecte ni pudor. Sobre la valoració de la regidora de Ciutat Vella dels 4 anys del seu mandat

ActeHomsLa regidora de Ciutat Vella Mercè Homs va fer una crida per escoltar la seva valoració del seu mandat. El fet ha succeït aquesta tarda al Teatre del CCCB.
Mai no havíem assistit a un auto-homenatge com el que aquest vespre s’han fet a ells mateixos les autoritats del Districte a l’antiga sala d’actes de la Casa de Caritat de Barcelona. Mai no havíem escoltat unes persones que s’examinaven a sí mateixes, qualificant-se elles i la seva tasca amb una nota d’excel·lent, amb una qualificació de summa cum laude. Mai no havíem vist ningú penjant-se tantes medalles a la pròpia pitrera. La regidora ens ha arribat a confessar a tots ser una mare excelsa i exemplar de tres fills, com ella havia sigut molt entremaliada, no empollona però llesta a l’adolescència; que ha plorat més d’una vegada tant d’emoció davant les joies del Districte com de pena davant un indigent que li ha demanat almoina; bona esposa d’en Marc el seu marit; pedadoga que va deixar la feina per servir el país… Ens ha explicat amb l’ajuda d’un periodista molt implicat en el seu paper i amb una complicitat pròpia de Mac Donalds o Corte Inglés, què representa convertir un carreró pel qual passen cotxes en un de peatonal: cal pensar molt, fer projectes, pressupostos, malsdecap… però a la fi resulta una gran victòria, un pas veritablement gran en la transformació d’un barri que camina per les guies turístiques del món sencer. Ha remarcat com n’ és de difícil que ens en fem una idea d’aquests tipus de mutacions.


El citat periodista volia animar l’acta amb breus incursions a la platea on feia alguna pregunta a personatges prèviament convinguts i concertats que de manera figurada ens representaven a totes i tots: tres botiguers, el president d’amics de la Rambla, l’amo o contractant del Bar Marsella, el gerent d’un Hotel de Santa Caterina… o sigui, els nostres representants! I és clar, una meravella! Ara ja tocava diplomes.
La banalitat ha submergit l’històric espai.
Podríem parlar d’una pallassada, d’un circ, però no ho veig així. Els pallassos si són bons fan riure de debò, i si són dolents fan pena. Un circ si és bo té un atrezzo que captiva, des de la música, els mateixos malabaristes, els colors dels llums, els funambulistes… si és dolent pateixes per que ningú no caigui, que ningú no es faci mal.
Lo d’aquest vespre ha estat una altra cosa; ha estat un acta que ha faltat el respecte als nostres barris; hem estat tractats com a oligofrènics, com a gent que no hi veu, que no hi sent, que no parla ni pensa. Ens crèiem que havíem superat etapes, però no, tristament anem enrere.
Preguntar a un hoteler què en pensa del turisme; inquirir als botiguers si els molesta l’arribada massiva de gent de vacances és com preguntar als peixos què en pensen de l’aigua.
Aquesta gent d’avui ha oblidat –fa temps– que l’autoritat sols la tenen per tal de servir els interessos de tots, per administrar el que és de tots. Tenint clar, però, que la prioritat la tenen els més necessitats, els marginats, els que ja no viuen sinó subsisteixen, aquells que han estat expulsats de casa seva.
Aquesta gent no ens agrada perquè no ens convé. No la volem. No han entès ni volen entendre res: cap autocrítica, cap patinada, tot encertat, diana, flors i violes a les cantonades.
I les prostitutes? I les escoles que recullen els nens que ningú no vol? I la Boqueria? I per seure? I la Rambla? I el port dels luxosos traficants? I la sanitat que perdem? I per jugar les criatures… ?

Anuncios

Los comentarios están cerrados.