ELS PINXOS VOLEN MANAR. Crònica d’una resistència veïnal al Raval

lacera15Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

F. García Lorca

ELS PINXOS VOLEN MANAR.
Crònica d’una resistència veïnal al Raval.

El 25 d’agost un veí els veu al carrer La Cera. Forçuts rapats, tatuats, mig uniformats de negre, baixen maletes i paquets d’algun pis al portal on un talla el pas a tot Déu.  Cinc o sis amb aspecte paramilitar, per fer por -i en fan. Es passa l’alarma de possible desnonament il·legal per les xarxes , i al volt de les sis ja som desenes els veïns coneguts i de col·lectius que encerclem el portal del 15.  Veiem també personal amb el logo STMSEGURIDAD amb eines de manyà i dos empleats de SECURITAS. Sí, estan fent marxar la gent d’un pis, i hi ha dos menors.

Els pinxos han pujat cap amunt i es queda el que bloqueja el portal amb braços i cames estesos. No duu cap logo, es nega a dir-nos la seva empresa. No té cap document judicial ni hi ha cap autoritat. Ens li palplantem al davant, li diem que no té dret a privar que pugin els veïns ni alguns de nosaltres que ho exigim. Diu que té ordres del seu cap, a qui té al corrent del nostre sarau per telèfon; ens mostra la pantalla que té -en línia- el nom de contacte Daniel Esteve i li passa la terminal a una de les companyes –“toma, pregúntale tú”- mentre no deixa anar el marc de la porta. El suposat Esteve adverteix: que els deixem fer, “són conflictius i provocareu que els prenguin els nens i serà culpa vostra, no sou bones persones”. Tothom crida a cor “¡fuera matones!” i s’hi afegeixen bastants més veïns i veïnes que s’aturen perplexos primer, i després també picant de mans. Cridem cap amunt als habitants: “no deixeu el pis, no hi tenen dret!”.

Des de l’inici hem trucat els Mossos, que arriben tocats dos quarts de set. Arriben també el Conseller tècnic del districte i urbans. Pel Conseller, Jordi Rabassa, coneixem que sembla que hi ha un manament judicial, però per al setembre. Uns quants mossos pugen al pis; insòlitament permeten que el pinxo continuï blocant el portal i negant l’accés altre cop; cal que li requerim a un agent que s’acosti perquè  un resident pugui entrar. A continuació el pinxo reprèn el bloqueig, talment  un auxiliar de la policia. Puja un nou personatge, ens sembla reconèixer Esteve.

Espera que es fa llarga. Baixen els agents, ens diuen que tot està resolt, que els habitants es queden i que els pinxos “ara baixaran”.  Els mossos comencen a fer via cap a Hospital. Reclamem que no poden deixar la gent de dalt sola amb els pinxos ni tampoc a nosaltres, que és temerari, que han de quedar-se fins que marxin. El Conseller també hi parla. Tornen  al portal, ens demanen d’obrir pas “como en San Fermín”  i els cinc o sis  pinxos surten  cap al carrer Hospital xino-xano tot evitant el contacte visual, en formació ben oberta, prou separats per cobrir l’amplada del carrer i no deixar flancs.

Jordi Rabassa ens diu que s’activaran els serveis d’urgència habitacional per a casos amb  menors per quan arribi el manament, i que els Mossos informaran de tot el que ha passat  amb “l’empresa”. Els de SECURITAS han oblidat enretirar una alarma que havien instal·lat dins del pis i un agent ha de tornar enrere per facilitar que els moradors permetin l’operació. La família surt al balcó i ens dóna les gràcies.

Algunes companyes pugen al pis: hi ha una parella amb dues criatures i més habitants. Són filipins. Gent que plora, el seu estat no facilita esbrinar gran cosa. Hi havia hagut assetjament previ, més d’un cop els picaven fort la porta i no marxaven fins que des de dins els deien que trucarien a la policia. Mai s’identificaven.

Aquest cop els pinxos han instal·lat una porta metàl·lica (ha quedat oberta) superposada a la porta del pis, els han dit que avui havien de marxar. Alguns han accedit a empaquetar i han baixat. La mare ha quedat dins amb els nens. Dies després ens explicarà que aquella tarda estava espantada, que temia que “li passés alguna cosa amb els nens” si no feia bondat però que mentre empaquetava no es treia del cap que no podien passar la nit enlloc. Quan ens va sentir cridar i simultàniament va rebre la trucada del seu company, que era a baix, -“no surtis”- va decidir plantar-se.

Esteve, per l’empresa Desokupa assumeix la intervenció a la premsa -”és legal”. Desokupa, ben coneguda pels seus professionals de la violència (exmercenaris i experts en arts marcials). Gent perillosa. Tant, que quan els Mossos van detenir Esteve i col·laboradors el 2008, acusats d’extorsió, danys i altres delictes greus en la seva activitat prèvia de cobrament de morosos (una altra empresa també legal), van haver de recórrer al GEI (Grup Especial d’Intervenció) fusell en mà i amb granades de fum.

Aquesta és la gent i aquests són els procediments que fons d’inversió i grans tenedors estan emprant per sotmetre voluntats, per aterrir tot mantenint una aparença de legalitat si es pot –i anant més enllà en l’ombra quan cal. Així és com les administracions toleren l’empresa dels desnonaments extrajudicials de la gent més vulnerable, pobre, desinformada, sovint nouvinguda, incapaç sovint d’adreçar-se a cercar engrunes d’ajuda o de drets en una oficina pública. Així priven les persones fins i tot del suport que l’Ajuntament hauria pogut facilitar de manera ordenada unes setmanes més tard si arribava l’execució judicial.

De la privatització de la seguretat a l’associació de fons d’inversió amb perdonavides en un moment de cruel crisi social i econòmica, el camí queda fet. No, no neixen estructures d’estat noves: veiem com tornen estructures velles a la ciutat que va ser dels pinxos de punxó a timbes i tabernes i del pistolerisme patronal. Actuacions com aquesta suposen una inflexió gravíssima que cal aturar per raons de salut pública que van és enllà del dret a l’habitatge.

Cal que la policia investigui tot allò que fa pudor d’il·lícit en aquest cas: la maceració per assetjament, la privació de pas durant més d’una hora per un espai comú -i la tolerància correlativa del comandament de la policia /in situ/ -, l’absència d’identificacions, i sobretot cal revisar si es va violar domicili. I cal que això es faci escoltant les víctimes en condicions raonables (és grotesc prendre com a base qualsevol atestat fet  en les condicions en què estaven aquelles persones tal com les vam veure aquell dia i a peu dret en deu minuts). Encara és hora que la justícia s’interessi per aquestes persones en aquest sentit (per instruir el manament de desnonament sí s’ha interessat), i cal una explicació de per què res d’això no s’ha fet amb una metodologia mínimament adequada.

Després del twitter d’urgència de Rabassa, falta una declaració institucional de l`Ajuntament, que es demani informació de la investigació a Interior, que s’impedeixin per reglament les portes metàl·liques de la vergonya. Una acció sistemàtica per desterrar aquestes pràctiques de la ciutat. Celebrem l’anunci fet que es buscaran solucions habitacionals d’emergència  i que es mediarà perquè la precarietat en uns pisos de la finca no es projecti sobre els veïns que l’envolten i sobre els seus drets de gaudir del seu habitatge en condicions.

Sense l’alerta i la solidaritat veïnal, aquest cas hauria estat una conculcació més. Aquest cop no se n’han sortit, ens han trobat. Hem d’aprofundir en la unió popular a cada barri, ens han de continuar trobant cada cop que hi tornin. Ells, i els qui des del poder els deixin fer.

Anuncios

Los comentarios están cerrados.